LA DIGESTIÓ

Quan s’inverteixen quantitats industrials d’il·lusions i esforços en un projecte motivador, que aconsegueix inventar la manera d’allargar els dies més enllà de 24 hores, es fa molt i molt difícil, potser impossible,  allunyar-se de les pròpies sensacions i fer una valoració objectiva de què ha passat. I ho és més encara, si els resultats són tan negatius com els que hem rebut la gent de “femhoplegats“. No obstant, provem-ho.

Frustració, aquesta va ser la meva sensació del vespre del 22M. El tret de sortida d’una digestió difícil, com la de les calçotades (heus aquí la petjada de la militància a les JERC), una sobredosi de menjar i bon rotllo que després dóna pas a una davallada, la del mal de panxa que s’allarga, feixuc, desinflant la sensació d’eufòria fins a païr un tiberi que ha excedit la capacitat de l’estómac.

Han estat mesos de feina intensa, molt intensa, de ritme frenètic, molt frenètic; de posar-hi més hores de les que el rellotge permet; de reptes personals, de treball en equip. Per mi, des de la humilitat de qui és jove i fa els primers passos dins el món de la política, ha estat una oportunitat per aprendre i adquirir infinitat de coneixements i experiències. Tot plegat, un petit microclima, una bombolla,  que ens ha aïllat parcialment de la realitat permetent concentrar totes les energies per poder donar el millor de nosaltres mateixos, mentre la realitat continuava endavant, ignorant de la campanya -i precampanya-  electoral. Llavors, de sobte, zas! patacada! Estàvem preparats, de debò que ho estàvem. No era gens fàcil. Però després de tanta dedicació, d’evocar-hi tanta il·lusió, qualsevol resultat, fins i tot una victòria, hagués estat poc.

Ha estat difícil aquesta digestió, i de fet ho continua essent. Ni la situació badalonina ni la sort ens van acompanyar. L’amenaça d’una dreta xenòfoba, que, tot s’ha de dir,  ha sabut treballar el terreny millor que ningú – deixant de banda la manca d’ètica política i escrúpols socials, cal reconèixer que la seva estratègia comunicativa i de màrqueting ha estat admirable – , ha motivat el vot de la por cap a un PSC que, malgrat la seva debilitat derivada d’un tarannà marcat pel clientelisme,  el sectarisme i la prepotència amb que ha governat durant aquests 32 anys, ha polaritzat la campanya, fent de les opcions més petites -entre les que ens trobem nosaltres- formigues entre gegants. El vot útil; la devaluació de la marca d’Esquerra – que no ens ha dut a aquells indrets on no hem sigut capaços d’arribar dins d’una Badalona encara dividida entre realitat diverses i que ens ha deixat de votar en clau nacional (i no municipal)-, la disgregació del vot independentista i la falta de rodatge del nostre jove projecte, tot just acabat de néixer, ens han passat factura.

És absurd no reconèixer la derrota, hem perdut. No només hem quedat fora del futur consistori sinó que a Badalona el discurs xenòfob ha estat el més votat intentant arrelar les seves mentides . Tanmateix, per fer anàlisis electorals profundes – i sobretot imparcials- però, hi ha persones molt més qualificades que jo. El que sí que puc valorar en primera persona és el que hem guanyat -perquè també hem guanyat coses. Hem deixat petjada, vam ser els primers en parlar de manera pública, clara i oberta sobre consensos i acords per garantir la convivència a la ciutat i d’altres forces s’hi van sumar. Vam elaborar un programa realista (“això no és una carta als reis mags” dèiem) amb el que vam aconseguir que aquestes mateixes forces ens donessin suport en més d’un punt. Vam estrenar una nova manera de fer política, respectuosa, sense atacs fontals, que parla del futur i no del passat, amb els peus a terra i amb una forta aportació de la societat civil implicada a la ciutat personificada en els membres d’Accent. Vam parlar d’anar tots junts, i Reagrupament va respondre a la crida. Vam ser – i som- un projecte fort i amb empenta, amb noves idees que va engrescar a molts a participar per primera vegada dins el món de la política.

I ara, després d’aprendre tot el que hem après i prenent una mica de distància de les sensacions a flor de pell, ens toca fer un diagnòstic del que ha passat per remuntar -el cop ha estat fort i som persones-  i esforçar-nos en millorar. Ens queda molta feina per fer -potser fins i tot més de la que ens esperàvem. Ho acceptem amb més dosis d’il·lusió perquè aquestes eleccions només han estat la prova d’iniciació. És a partir d’aquest moment quan farem realitat que Fem-ho plegats no és només un eslògan electoral sinó una nova aposta per la nostra ciutat. Hem dit sempre que Fem-ho plegats comença realment el dia 23 de maig: ARA. Ara és quan hem de demostrar que Esquerra aprèn dels seus errors i dels seus encerts; ara és quan farem realitat una formació política que reneix i que té la capacitat d’escoltar la ciutat, d’aproximar-se als ciutadans i al país incorporant una base sòlida de societat civil, de professionals que volen fer política, no de professionals de la política. És ara quan Esquerra ha de ser el motor d’un Fem-ho Plegats que aculli tots aquells que volen un futur millor per Badalona, on la nostra ciutat deixi de ser un laboratori del racisme per ser un punt de trobada entre la cohesió, la cultura, la convivència i el respecte. I és ara quan Esquerra ha de ser l’eix vertebrador de la construcció de l’Esquerra Nacional.

ARA és el moment, no d’aquí quatre anys -ni tres, ni dos, ni un-, ara. Perquè al cap i a la fi, i amb paraules de Tresserras, “la batalla important, que és la de la història, l’estem guanyant” i el que importa “no és que el partit hi guanyi, és que guanyi el país” i que hi guanyi Badalona.

Joves i cultura a #femhoplegats (Article publicat al web de JERC Badalona)

Per veure l’article original feu clic aquí

Els joves de les JERC som, al mateix nivell que els altres socis de #femhoplegats, part d’aquesta suma de perspectives, inquietuds i ganes de fer de Badalona la ciutat que volem. És per això que vam decidir deixar enrere un programa de joventut típic i tòpic i per aportar el nostre gra de sorra al programa de la coalició, a cada un dels seus eixos.

Que #femhoplegats aposta per la convivència, a aquestes alçades de la campanya, és una evidència. Que creiem en la cultura com un punt de trobada per la cohesió, un fet. I que per aquesta coalició els joves són els ciutadans del present i no només del futur, ja és una realitat tangible.

Parlem de cultura per joves, doncs. El resultat és senzill: volem que d’aquesta cultura que és font de respecte, educació i de cohesió en participi també el jovent de Badalona. Actualment, hi ha molts joves que tenen dificultats a l’hora de prendre part del el moviment cultural de la ciutat, tant perquè troben traves, sovint econòmiques, per accedir-hi com perquè no se la senten prou seva. Ens cal aproximar la cultura al jovent i despertar el seu interès.

Per què? Perquè l’objectiu primordial de les polítiques de joventut és facilitar l’emancipació dels joves i, l’emancipació, a diferència del que pràctica la dreta conservadora, no és només tenir un pis. L’emancipació es desenvolupar-se com a persona, créixer, educar-se, integrar-se i conèixer el que ens envolta per, a la fi, esdevenir persones totalment autònomes, no només a nivell econòmic sinó com a individus dins la societat. I tot allò que ajudi i ens porti a l’emancipació juvenil i els seus valors són el que les polítiques de joventut han de defensar, la cultura n’és una.

Per tot això proposem facilitar l’accés a la cultura amb tarifes reduïdes per joves, amb informació a l’abast mitjançant l’enviament de la Guia Jove. Despertar l’interès per la cartellera amb una programació permanent dedicada a la realitat i les tendències juvenils. Volem aproximar i fer partíceps els joves mitjançant la creació d’una Comissió Cultural Jove integrada al Consell de Cultura que des de Fem-ho plegats volem fer néixer. Donar suport a aquelles programacions fetes des de les entitats, desenvolupades per badalonins i badalonines.

No oblidem, tampoc, la vàlua de la cultura com agent social i cohesionador de la ciutat, aquest 22 de maig, en un context en que se’ns ven la nostra ciutat com un laboratori de xenofòbia i desestructuració hem de potenciar tot allò que realment construeix –i no destrueix- la realitat diversa, activa, desperta i emocionant de Badalona. Hem de reivindicar la nostra identitat i fer més ciutat que mai. Davant d’aquest atac, la cultura, aquest espai de relacions i sentiments humans que és capaç de fer de la diversitat una virtut i de la intolerància una malaltia, ha de ser una de les nostres armes.

Pels joves, per la cultura i per Badalona, aquest 22 de Maig Fem-ho Plegats amb Esquerra-Accent-Reagrupament-JERC

Lola M. Sala – Secretària de Imatge, Premsa i Comunicació de les JERC Badalona
Nº 9 a la llista electoral d’ ERC – Accent – RCat – JERC

Article publicat al web de JERC Badalona el 19 de maig de 20111

#sensesenyal

Què vol dir que no hi ha Tv3 al País Valencià? Que vol dir que ens deixen sense senyal? Què volen tota aquesta gent que ens crida de matinada…

No és cap misteri l’extència de diversos corrents, tant polítics com mediàtics, que persegueixen el català i el catalanisme des de fa tants i tantíssims anys amb arguments poc sòlids, plens de fantasmes i de sacs de mentides. Som molts, per exemple, els que recordem amb una barreja d’indignació, calfreds i incredulitat el famós reportatge “Ciudadanos de segunda”, emès per Telemadrid el passat abril de 2007, en el que es titllava el sistema educatiu català de ser una dictadura lingüística.

#sensesenyal

No obstant, durant les darreres setmanes el caldo bull amb força: El tribunal Suprem resol la sentència que pren al català el privilegi –i el dret evident- de ser la llengua vehicular de l’ensenyament a les nostres terres; Raül Agné és criminalitzat per reclamar poder parlar en català en una roda de premsa -sobre unes preguntes ja pactades en català i havent respectat els mitjans castellans prèviament -; Guardiola, Francesc Colomer i el Pa Negre són criticats i fins i tot censurats; floreixen declaracions demagògiques – que no són espanyolistes, són anticatalanistes -, i ens apaguen tv3 al País Valencià. El català viu un infern maltractat per mitjans, personatges i resolucions legals que vulneren les llibertats lingüístiques d’aquesta llengua, la nostra, tant maca, vàlida i valuosa com qualsevol altre.

La persecució o desaparició de qualsevol llengua del món és una desgràcia de la humanitat, les llengües no només són un conjunt de paraules i estructures sintàctiques, són identitats, són història, són sentiments, són cultura i llibertat, són tradició i són patrimoni entre tantes d’altres coses que són. Actuar en contra de la preservació d’una llengua és un crim, no ho és no lluitar perquè el català no perdi la seva força i per reclamar que representi als qui la parlem; tampoc ho és intentar mostrar les vexacions que ha de suportar la nostra llengua, i tampoc ho és demanar la llibertat idiomàtica del dret d’expressió.

Ens deixen sense senyal la televisió de referència dels Països Catalans al País Valencià, ens deixen sense escut. Ara bé, ningú planteja deixar sense senyal els mitjans –i els mediàtics- de la demagògia, els mitjans que viuen de les mentides i d’engreixar el nacionalisme de la repulsió: via lliure a l’atac directe. Espanya ens diu que és un país on la llibertat d’expressió és un dret i es castiguen aquelles manifestacions que inciten l’odi, el feixisme i la violència. Això ens diu. Perdonin, representa que la censura de la informació generada amb català, només perquè és en català, no m’ha d’incitar a l’odi?

CAPITANS DE LA LLENGUA

Cosins germans del Capità Enciam, habitants de tot arreu del territori català, de generacions diferents i professions diverses. Tots amb un objectiu comú: protegir el Català. Un repte, al que no se li pot negar en la seva composició un punt d’heroïcitat. SON ELS CAPITANS DE LA LLENGUA.

Una feina artesana que requereix paciència i dedicació, molta educació i també perseverança. Això és el que fan dia dia una part, gran, dels educadors – formals i no formals-  que treballen a Catalunya per aportar una mica més a la tasca de tots aquells professionals que, des dels seus àmbits, dediquen energies a garantir que la nostra llengua continua, s’aprèn i no perd les forces; que no li manquen els drets i se la valora com cal.

No obstant, després d’anys i esforços bregant amb menuts i adolescents, famílies i, fins i tot, companys de feina, ARA els tallen les ales. I ho fa un òrgan de  justícia sent injust, equiparant el castellà amb el català, dient-nos que també ha de ser llengua vehicular de les escoles. Sense tenir en compte que en la igualtat no sempre està la justícia: bé que demanem igualtats en els drets de les persones però – molt lògicament, i m’agradaria dir, també, humanament – donem avantatges i ajudes a aquelles que tenen necessitats o circumstancies especials. Bé doncs, el Català necessita aquestes avantatges i ajudes. El Català ens necessita.

[ - “Estic sudant” – estic suant

- “Pots atar-m’ho” – M’ho pots cordar?

- “No em puc quitar la bata” – no em put treure la bata

- “M’ho curtes?”- M’ho talles si et plau?.

- “M’ha pegat un puny” - m’ha donat un cop de puny ]

Aquest és un petit exemple de les batalles quotidianes de tots i totes aquestes educadors i educadores. És un exemple de la importància que té la feina d’aquests anònims Capitans de la Llengua que s’enfronten a una diglòssia que varia molt en el seu grau depenent del context social i territorial dels centres educatius però que ningú pot negar empíricament que existeix.

Fa pocs dies que els infants i adolescents han tornat a les aules després de les vacances de Nadal i amb ells, tots aquests educadors que fan una mica de lingüistes. Aquesta vegada però,  amb una Sentència del Tribunal Suprem a les espatlles que probablement desdibuixarà  la seva feina.

Puc sentir-me orgullosa de la meva professió i, com molts companys, ens agrada pensar que amb la nostra feina no només ensenyem, sinó que també eduquem procurant transmetre els valors que faran créixer els nostres alumnes i fer-se persones amb criteri, justes, humanes i amb modals, amb una visió àmplia i crítica de la societat i amb consciència solidaria i tolerant.  Aquesta Sentència no només desprotegeix el català, ens exigeix que renunciem a tots aquests valors que transmetem. Ens exigeix que siguem injustos, insolidaris intolerants amb la nostra llengua, que no siguem crítics amb la societat i acatem sens més.

Davant d’això,  ni un pas enrere. Hem de continuar  sent els Capitans de la Llengua, ara més que mai hem de lluitar pel Català. Hem de ser conscients de quant ens necessita i de com n’és d’important que el defensem.  No ens podem permetre perdre la nostra llengua  i, amb ella, part de la nostra identitat. Si nosaltres el mantenim viu ningú ens el podrà prendre.

Per això, jo continuaré educant en Català.

Jo no renuncio, JO NO ACATO

MORBO I PUBLIPRESIDÈNCIA

SEGUIMIENTO ARTUR MAS. FOTO Eddy Kelele - Foto publicada per El Periódico

Vaig despertar-me fa uns dies i, com cada matí, amb el pilot automàtic mode ON, vaig fer-me el cafè amb llet, em vaig col•locar les ulleres i vaig obrir les pàgines dels diaris en versió digital. Any rere any, oblido quin dia de desembre és el dels Sants innocents fins que sóc víctima de la gràcia, el que no m’havia passat encara és creure-me’n -de víctima- un dia abans. Obro l’Ara, una notícia que parla sobre unes determinades fotos de l’Artur Mas al Periódico i penso “ja està, innocentada!, però… ai no!, que avui no és el dia! és demà, …no?”. I, efectivament, no era el dia dels Sants Innocents i una foto de l’Artur Mas a la dutxa feia de notícia destacada a la portada digital del Periódico. L’article en sí, quatre paraules que acompanyaven unes fotos del nou President amb un caire íntim, de vida personal; unes imatges que podrien ser extretes perfectament del reportatge emès el dia anterior per TV3; res alarmant ni indecent, evidentment, però sí que vaig tenir la sensació incòmode de veure’m veïna xafardera mentre me les mirava. Tot plegat em va remoure una mica la llet, la del cafè i la mala-llet. Comencem el 2011 amb un camí obert, el de la publipresidència. Aquestes fotos així com certes aparicions televisives dels líders polítics a programes de premsa rosa o el reportatge emès el passat 27 de desembre sobre el rere càmeres de la campanya d’Artur Mas, entre d’altres… tot plegat, comença a fer pudor. La política catalana camina vora el fil del modus operandi nord americà, dependrà de si aquestes bases del morbo s’assenten de que creuem la frontera de la política rosa. Que no ens venguin que es tracta de mostrar la part més humana dels personatges públics de la política, que és la manera d’acostar la societat civil i de combatre la desafecció i la desconfiança que viu la política. La humanitat es demostra amb fets, amb empatia, amb carisma i amb petits gests. La desconfiança i la desafecció es combaten amb transparència i humilitat i efectivitat. Confio que tant el nou govern de la Generalitat com la seva oposició no cauran en fer de l’actualitat sociopolítica catalana un “Lecturas” i es donaran empentes per adquirir-ne les seves exclusives més suculentes. Espero que el màrqueting de campanyes no perdrà el nord i vendrà vots igual que colònies i vull creure que el senyor President recordarà que és president de la Generalitat i no una estrella del Pop. La política i el govern necessiten la publicitat, no negaré que cal vendre el que es fa des del govern i el que fan els partits polítics per tal de que no només l’elector sinó també el ciutadà en tingui consciència i pugui extreure’n conclusions, no obstant una cosa és vendre política i l’altre és fer publicitat morbosa de les vides de les seves cares. A mi, amb qui dina en Mas els diumenges i com es diu la mare de la seva dona, m’és igual i per saber-ho no el creuré millor president. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

DEMANA REFORÇOS! – Reflexions sobre la Capital de la Cultura Catalana

Fer una valoració del què ha estat la Capital de la Cultura Catalana m’és, no ho negaré, una mica difícil per la barreja de sensacions que em crea.  M’encanta fer el “culturetes”, anar aquí anar allà, un concert aquí, una exposició allà, una inauguració, una presentació, un espectacle,… i ja m’he acostumat a veure les mateixes cares i trobar a faltar, la majoria de vegades, la companyia d’algú de la meva quinta, que diuen -tot i que, per sort, molt a poc a poc, sembla que això se soluciona -.

El “jo ja t’ho havia dit” és el que m’ha passat a mi, em vaig fer unes expectatives massa grans, em vaig il·lusionar per sobre del que sabia que era possible. La difusió i la participació en la cultura a Badalona fa ja molts anys, masses, que ha entrat en un dinamisme que diré estrany perquè no sé com definir.  Amb la proclamació de Badalona com a Capital de la Cultura Catalana des de l’Ajuntament hem tingut  la “l’excusa” perfecte per donar a la Ciutat l’empenta que necessitava. Aquesta empenta la  valoro molt positivament, realment hem tingut cultura, i fins i tot vam tenir una participació ciutadana acceptable en la gestació d’aquesta Capitalitat. Hem ofert un tast de tot tipus de cultura, és cert, i jo personalment n’he gaudit moltíssim – tot i, com sempre i a tot arreu, no s’ha cobert prou  la demanda del públic jove que demanem més i més qualitat de programació juvenil. Hem passat per alts i baixos, però hem seguit amb més i nova programació: tot i la patacada a la retallada de la Festa Major d’Agost s’han donat a conèixer excel·lents llibres i exposicions i hem pogut veure festes, projectes i espectacles bons i molt bons i ara tornem a inaugurar el Museu.

No obstant, quantes vegades hem tingut la repercussió mediàtica nacional que ens mereixíem com a Capital de la Cultura Catalana, una difusió que realment sí que hagués  obert les portes de la Cultura a Badalona. Una difusió que d’haver-la tingut potser ara ens donaria una mínima certesa de que la cultura a Badalona no pot fer res més que no sigui continuar avançant i estenent-se per tots els racons de la ciutat; una difusió que hauria donat a Badalona la imatge de ciutat cultural; que hauria mostrat la riquesa de totes les entitats i iniciatives que es mouen al municipi; que hauria animat a molts d’aquells que habitualment no treuen el cap a fer-ho. En definitiva, que potser hagués regenerat amb aire fresc aquell dinamisme estrany del que parlava abans. On és aquesta difusió, aquest suport que ha de servir per acomplir un dels objectius de la Capital de la Cultura Catalana, la de promocionar i projectar el municipi designat per dur-la a terme?

Ara bé, he fet l’experiment, i he preguntat a diverses persones, d’edats i col·lectius diferents i pocs han sigut els capaços dir-me les tres últimes Capitals de la Cultura Catalana. Extraiem-ne conclusions: Badalona ho ha fet bé? Tot i que jo, com a badalonina a qui m’agradaria que la meva ciutat sigui en un futur un referent cultural no acabo de tenir les bones vibracions que voldria, li dono un aprovat. A qui no sé si li dono és a la Capital de la Cultura, espero que als pròxims se’ls reconegui millor i se’ls hi doni el suport necessari per contribuir a ampliar la difusió i el prestigi social de la llengua i cultura catalanes i per incrementar la cohesió cultural dels territoris de llengua i cultura catalanes. potser el fet és que unes paraules tan grans com “Capital de la Cultura Catalana” no haurien de ser una iniciativa privada, com em deia un molt bon amic, si unes quantes empreses de iogurts proclamessin Badalona Capital del Iogurt el plantejament de la crítica seria molt diferent. Potser no ens equivoquem en els fets sinó en la forma i el què i com ha de ser la Capital de la Cultura Catalana és el que ens hem de plantejar en primer terme.

Article d’opinió sencer sobre el qual la Gina de Tera del Tot Badalona va extreure’n el meu parer per l’Article “Què ha donat de sí l’any de Badalona Capital de Cultura Catalana” - a la Gina i al Tot gràcies per comptar amb mi!

FER EL PAPERINA

Dissabte passat diversos representants de les entitats badalonines vam assistir al Consell de Ciutat, el que representa que ha de ser el major acte participatiu de la ciutat. La sensació era força estesa i assumida: anàvem a fer el paperina.

L’obertura –un repàs històric i anecdòtic de Badalona a càrrec de Joan Vilarroya- com a tal, va ser una presentació i representació fidel del que seria l’acte: molt interessant, però fora d’un context idoni que li atorgui significat. En aquell moment no tocava. M’imagino i elogio la conferència a l’espai Betúlia, o al Museu, inaugurant o presentant un llibre o una exposició, no com a agent motivador d’una manifestació de participació  ciutadana incipient inconnexa amb la demanda i l’activitat del teixit associatiu.  Van seguir-la els parlaments de l’empresa EIDOS,  dinamitzadora de l’esdeveniment, amb una intervenció que si m’és no em va fer pensar qui eren aquella gent per donar-nos lliçons de participació a tots els que seiem allà en nom d’alguna entitat. Encara ara no em puc treure del cap la “Norma dels dos peus”, plantejada davant d’una fotografia de la sorra de la platja amb la marca de dues petjades , l’objectiu de la qual és arribar més fàcilment al consens –però a quin preu..!- “si no  contribuïm o no ens aporta prou el que es diu al debat hem d’aixecar-nos i anar-nos-en” – deia la representant de l’empresa. Bé, si això són models de participació i democràcia que ens han d’ensenyar, amb tot el respecte, em quedo amb els que ja tenia.

L’esmorzar boníssim. Les taules de debat interessants, productives i eficients tot i la mala previsió en la gestió del temps en alguns casos. És aquí on realment es van fer tangibles les ganes i les il·lusions de ciutadania. Una ciutadania amb iniciatives, propostes, crítiques i aportacions; amb ganes de respondre al municipi. Un punt de trobada per gent de diversa procedència, ideologia i generació. Una experiència positiva. Llàstima de la cloenda, que si, per un moment, podíem haver entrat en el miratge de que allò que fèiem serviria d’alguna cosa, ens va recordar que no, que hi érem per fer el paperina.

Unes conclusions que vam escoltar els mateixos que les havíem extret; que, un cop més, no arribaran enlloc més que un informe  –espero de tot cor equivocar-me. Cap aprofundiment sobre el que es va posar sobre la taula. Ni una lleugera anomenada als acords presos al Consell anterior. I ens ensenyaven com participar en un debat…Escoltar és la primer pas per participar. Que no ens doni caràcter vinculant a aquest òrgan, ja diu molt de la predisposició que té i la importància que li dona l’administració a la participació ciutadana; però que no l’acte correspongui el treball que voluntàriament fan les persones que hi assisteixen ja em sembla una qüestió d’educació i humanitat. Jo continuaré fent el paperina i em sembla que, tot i el pantà, tots els que érem allà el continuarem fent, però per una raó, perquè la resta de dies de l’any, treballem de debò per la ciutat, per fer-la viva i millor, i d’això jo en dic  la “Norma de picar pedra”

QUINS NENS.

Avui una molt bona amiga em deia “has deixat enrere els teus principis”. No ho he fet, tenia ganes de burxar-me senzillament. He fet galetes de Nadal amb els nens de l’escola tot i no ser gaire partidària de fer aquest cas, que crec obsessiu, a les festes nadalenques. El cas és he considerat que, fent-les, treballàvem moltes altres coses –com el treball en equip, la cohesió, la higiene, l’ordre, el saber escoltar, la coneixença dels aliments,….- i sí, he cedit. Fa anys que treballo amb infants, petits grans i adolescents, i m’encanta. M’encanta per què cada dia, un o altre em sorprèn: a vegades m’agradaria saber qui és l’educador de qui, perquè jo n’he après tant d’ells.

Situacions totalment surrealistes, animalades, grans afectes, riures bojos, grans maldecaps, accidents, curses de relleus, cançons de contingut qüestionable però divertides a més no poder, esbroncades contundents, guerres de fang, xerrades amb els pares, discursos filosòfics, moments de desesperació, autèntiques representacions teatrals d’alt nivell, mentides d’aquelles que es s’oloren a kilòmetres, nits sense dormir, mals d’orella, aigua amb sucre –bé no, un xarop que és el millor que existeix i que té poders màgics- , llàgrimes de cocodril i llàgrimes amb sentiment, taurons, dinosaures i fantàstics que vénen d’universos llunyans, astronautes, mariners, oques i conills, manualitats, papiroflèxia i galetes de Nadal –heus aquí les culpables d’aquest post -, són mil i una les coses que m’han ensenyat  d’aquests menuts, i no tant menuts,  amb els qui comparteixo tantes hores al dia. Quan sóc amb ells me’n adono de tot el que m’aporten i de com és d’important l’educació que reben. Però a vegades s’oblida que l’educació no formal és tant o més important que les matemàtiques, les naturals i que la gramàtica. L’educació dels valors, del comportament, de l’ètica, dels modals i la coherència, dels sentiments i de la humanitat que els forja les columnes per ser persones.

Cuidem els nens, que ens han de dur el futur, cuidem els seus educadors, els mestres, els professors, els monitors, els pedagogs, els talleristes i tants d’altres que intervenen a les vides dels petits aportant-hi el seu grà de sorra. Cuidem-los perquè són les bases d’una societat justa i democràtica. En aquest cas, haig de contradir el meu gran professor de matemàtiques –l’Agustín Serrano, quin home…!-  que em deia que l’ordre dels factors no altera el producte, sí que l’altera sí, anem a passos: cuidem-los primer a tots ells que, així, ens portaran a la Catalunya socialment justa, democràtica i del benestar social que volem.

UN ÚLTIM ESFORÇ

No només és Esquerra Republicana de Catalunya s’hi juga alguna cosa en aquestes eleccions. Nosaltres, les JERC, també. Ens hi juguem la candidatura de companys nostres, d’amics com en Rubèn, com en Pere, com l’Héctor i com la Gemma entre molts d’altres, ens hi juguem les polítiques de joventut i els drets dels joves, ens hi juguem el racisme al carrer, ens hi juguem un impuls a la motivació de la militància que recull els resultats de tanta feina feta – i ben feta. Ens hi juguem també el dret a l’emancipació, l’entrada al món laboral, ens hi juguem la igualtat de gènere, el dret  a les beques, el dret de que no ens titllin injustament de Ni-Nis. El dret de ser joves amb dignitat, amb orgull i amb valentia.

Companys i companyes, dissabte que ve serem jornada de reflexió i els daus ja els haurem tirat. Evidentment, siguin quins siguin els resultats l’endemà continuarem treballant pel territori amb tanta força com ara, o potser més i tot. Però podem fer un últim esforç. Un últim esforç que potser contagiarà la nostra lluita als qui encara queden per convèncer, o potser no, qui sap, però en tot cas segur que ens convencerà, encara més, a nosaltres mateixos del per què de la nostra lluita, ens impregnarà un cop més de la nostra força i ens recordarà qui som. Som la gent d’esquerres i independentista, les JERC i ERC. Som la gent valenta que aconseguirà l’alliberament nacional. Som la gent que té por, però que tornarem a vèncer. Jo no en tinc cap dubte, el futur és nostre. El 28N fem aixecar a tothom de la cadira i fem un pas endavant per Catalunya. El 28 de novembre toca independència, toca Esquerra Republicana de Catalunya.

Visca la terra, lliure. Visca Catalunya!

Valents del Maresme i Barcelonès Nord a l'acte de la campanya Catalunya Decideix d'Esquerra Republicana de Catalunya

 

Article publicat a la revista L’Esquerra Local d’ERC Badalona