CAPITANS DE LA LLENGUA

Cosins germans del Capità Enciam, habitants de tot arreu del territori català, de generacions diferents i professions diverses. Tots amb un objectiu comú: protegir el Català. Un repte, al que no se li pot negar en la seva composició un punt d’heroïcitat. SON ELS CAPITANS DE LA LLENGUA.

Una feina artesana que requereix paciència i dedicació, molta educació i també perseverança. Això és el que fan dia dia una part, gran, dels educadors – formals i no formals-  que treballen a Catalunya per aportar una mica més a la tasca de tots aquells professionals que, des dels seus àmbits, dediquen energies a garantir que la nostra llengua continua, s’aprèn i no perd les forces; que no li manquen els drets i se la valora com cal.

No obstant, després d’anys i esforços bregant amb menuts i adolescents, famílies i, fins i tot, companys de feina, ARA els tallen les ales. I ho fa un òrgan de  justícia sent injust, equiparant el castellà amb el català, dient-nos que també ha de ser llengua vehicular de les escoles. Sense tenir en compte que en la igualtat no sempre està la justícia: bé que demanem igualtats en els drets de les persones però – molt lògicament, i m’agradaria dir, també, humanament – donem avantatges i ajudes a aquelles que tenen necessitats o circumstancies especials. Bé doncs, el Català necessita aquestes avantatges i ajudes. El Català ens necessita.

[ – “Estic sudant” – estic suant

– “Pots atar-m’ho” – M’ho pots cordar?

– “No em puc quitar la bata” – no em put treure la bata

– “M’ho curtes?”- M’ho talles si et plau?.

– “M’ha pegat un puny” – m’ha donat un cop de puny ]

Aquest és un petit exemple de les batalles quotidianes de tots i totes aquestes educadors i educadores. És un exemple de la importància que té la feina d’aquests anònims Capitans de la Llengua que s’enfronten a una diglòssia que varia molt en el seu grau depenent del context social i territorial dels centres educatius però que ningú pot negar empíricament que existeix.

Fa pocs dies que els infants i adolescents han tornat a les aules després de les vacances de Nadal i amb ells, tots aquests educadors que fan una mica de lingüistes. Aquesta vegada però,  amb una Sentència del Tribunal Suprem a les espatlles que probablement desdibuixarà  la seva feina.

Puc sentir-me orgullosa de la meva professió i, com molts companys, ens agrada pensar que amb la nostra feina no només ensenyem, sinó que també eduquem procurant transmetre els valors que faran créixer els nostres alumnes i fer-se persones amb criteri, justes, humanes i amb modals, amb una visió àmplia i crítica de la societat i amb consciència solidaria i tolerant.  Aquesta Sentència no només desprotegeix el català, ens exigeix que renunciem a tots aquests valors que transmetem. Ens exigeix que siguem injustos, insolidaris intolerants amb la nostra llengua, que no siguem crítics amb la societat i acatem sens més.

Davant d’això,  ni un pas enrere. Hem de continuar  sent els Capitans de la Llengua, ara més que mai hem de lluitar pel Català. Hem de ser conscients de quant ens necessita i de com n’és d’important que el defensem.  No ens podem permetre perdre la nostra llengua  i, amb ella, part de la nostra identitat. Si nosaltres el mantenim viu ningú ens el podrà prendre.

Per això, jo continuaré educant en Català.

Jo no renuncio, JO NO ACATO