DESAFECCIÓ I – ELS JOVES I L’EVOLUCIÓ DE LA PARTICIPACIÓ


En el mapa català de les actituds ciutadanes – i de la mateixa manera a d’altres democràcies occidentals de característiques socioculturals similars- “apareixen de forma destacada un baix interès per la política institucional, una dificultat per la comprensió dels processos polítics, una desconfiança notable en la capacitat ciutadana per influir en les decisions dels polítics o una valoració baixa o molt baixa de les institucions i, sobre tot, dels partits i del personal polític. Totes aquestes actituds i opinions configuren el fenomen general que anomenem la desafecció política”( Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya, 2008)

Aquest fenomen presenta diversos comportaments com l’increment de l’abstenció, el vot blanc i nul, la baixa afiliació als partits i sindicats,  l’aparició de moviments alternatius o d’oposició als partits –com son les plataformes locals o reivindicatives i nous partits- i el declivi de la participació ciutadana en associacions i entitats. No obstant, i malgrat que la mitjana abstencionista espanyola és de les més elevades de la Unió Europea,  tot això  no és incompatible amb un elevat grau de d’adhesió a la democràcia que té el suport de més d’un 80% de la població (una petita reflexió: el dret d’exercir el vot és una de les manifestacions més exemplars de la democràcia i que, per tant, el grau d’abstenció entra en conflicte amb el suport de la democràcia ).

Tot i que aquest fenomen d’apatia democràtica té un abast transversal cal indicar que l’edat és una variable força significativa a l’hora d’identificar el perfil de l’abstencionista: a menys edat menys implicació en la política i menys participació electoral. Així ho apunta l’informe d’Actituds Polítiques i Electorals a Catalunya (2008) quan afirma que les dades “presenten una joventut encara més distant de la política que la població adulta”, a la vegada que s’hi involucren menys i hi tenen menys confiança respecte els adults.  A més, segons l’estudi, la participació de la joventut catalana en l’associacionisme és escassa i inferior a la mitjana europea igual que passa amb la afiliació sindical i la militància en partits polítics.  Són aquests comportaments els que han portat a  veure la joventut com a perfil principal de la desafecció. Ara bé, “pel que fa a altres formes d’intervenció política (recollida de signatures, manifestacions, vagues, etc.), els joves catalans declaren que hi han participat més sovint que els espanyols o d’altres països europeus”, i aquest fet obre l’interrogant sobre si realment els joves són els més passius i són els qui se senten més distants amb la política o si, contràriament, els joves són fins i tot més actius que els adults però mitjançant vies menys convencionals, alternatives a les tradicionals. Caldria valorar la hipòtesi de que la joventut actual no presenta un grau menor d’interès en la res pública – ni tan sols gairebé igual segons diuen els resultats preliminars presentats aquest 2012-  sinó que, entenent els joves com a adults del futur i, per tant,  com a generació potencial de consolidació d’aquestes noves fórmules, s’aprecia una tendència a la transformació de les formes d’acció ciutadana que no passa (només) pels partits polítics i les eleccions i que s’acosta a d’altres formes de democràcia d’intervenció directa.

Les noves tecnologies i globalització han reformulat les vies de participació, la rapidesa dels canvis polítics i econòmics i la informació immediata han dut a fer de les noves tecnologies un nou medi d’acció, reivindicació i participació en que els ciutadans poden apel·lar o adreçar-se directament, i personalment, als responsables polítics –twitter n’és l’exemple per excel·lència- i en que la opinió pública té un altaveu permanent a tota potència – és impressionant veure com l’actualitat en la forma d’un enllaç compartit a Facebook apareix als timelines de la mà de les opinions dels milers i milers d’usuaris que a la vegada informen a més usuaris i amplifiquen el suport, el rebuig o la indignació social per un fet o una causa. Fins i tot alguns mitjans de comunicació tradicionals han incorporat, ja,  aquests germans a l’hora de desenvolupar la seva feina i alguns, com el diari ARA, ja no només construeixen el seu gènere d’opinió a partir d’articles de personatges coneguts sinó  que aprofiten la oportunitat que els dona la xarxa per destriar opinions de l’enorme ventall que els ofereixen les xarxes socials. Això ens assenyala, potser, una escletxa per l’evolució de l’opinió pública, fins ara estretament lligada a unes èlits molt reduïdes de líders mediàtics que, ara, no deixen d’eixamplar-se. En definitiva, la xarxa és un camp molt més gran on hi el nombre d’opinadors que hi juguen és infinit.

Iniciatives com actuable.es o change.org, evolucions de les recollides de signatures, fan evident que les noves tecnologies són, ara ja, un nou carrer on manifestar-se que permet aplegar moltes més persones a gran velocitat per la seva capacitat d’esborrar barreres en l’espai i el temps. Alhora, aquestes noves formes de participació, multipliquen l’accessibilitat i, fins i tot, la comprensió i la consciència de causa, però, a més a més, són capaces de posar en evidència i destapar a ulls de tot el món les pressions socials – recordem que fa uns mesos sentíem la intenció de twitter de restringir determinats continguts a certs països-. Fer un salt a aquest nou medi, és un objectiu en el que molts partits polítics ja estan treballant. Ara bé, l’incògnita és trobar la fórmula per no només aconseguir-ne una nova tanca publicitària sinó per penetrar en el dinamisme d’aquesta nova forma de mobilització ciutadana per fer una política que s’adapti a la immediatesa, més flexible, més àgil, de masses però amb una major proximitat entre interlocutors, ràpida, sense les fronteres de la burocràcia.

Una de les canterelles tòpiques de la desafecció és allò de “els polítics parlen de coses que no ens interessen” i això és perquè la gestió de les institucions i burocràcia tradicionals requereixen, majoritàriament, polítiques públiques macro. La política la xarxa obre la possibilitat al ciutadà de lluitar per les seves causes i trobar-hi socis (micro). La realitat actual, tan nova, doncs, deixa ben clara cap on s’ha d’encaminar aquest canvi del sistema polític i de partits de la que darrerament tan es parla, cap al mateix lloc de sempre, l’equilibri, aquesta vegada, però, amb un petit matís, a l’altra banda de la balança, al plat popular, n’hi poden pujar molts més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s