LA DIGESTIÓ

Quan s’inverteixen quantitats industrials d’il·lusions i esforços en un projecte motivador, que aconsegueix inventar la manera d’allargar els dies més enllà de 24 hores, es fa molt i molt difícil, potser impossible,  allunyar-se de les pròpies sensacions i fer una valoració objectiva de què ha passat. I ho és més encara, si els resultats són tan negatius com els que hem rebut la gent de “femhoplegats“. No obstant, provem-ho.

Frustració, aquesta va ser la meva sensació del vespre del 22M. El tret de sortida d’una digestió difícil, com la de les calçotades (heus aquí la petjada de la militància a les JERC), una sobredosi de menjar i bon rotllo que després dóna pas a una davallada, la del mal de panxa que s’allarga, feixuc, desinflant la sensació d’eufòria fins a païr un tiberi que ha excedit la capacitat de l’estómac.

Han estat mesos de feina intensa, molt intensa, de ritme frenètic, molt frenètic; de posar-hi més hores de les que el rellotge permet; de reptes personals, de treball en equip. Per mi, des de la humilitat de qui és jove i fa els primers passos dins el món de la política, ha estat una oportunitat per aprendre i adquirir infinitat de coneixements i experiències. Tot plegat, un petit microclima, una bombolla,  que ens ha aïllat parcialment de la realitat permetent concentrar totes les energies per poder donar el millor de nosaltres mateixos, mentre la realitat continuava endavant, ignorant de la campanya -i precampanya-  electoral. Llavors, de sobte, zas! patacada! Estàvem preparats, de debò que ho estàvem. No era gens fàcil. Però després de tanta dedicació, d’evocar-hi tanta il·lusió, qualsevol resultat, fins i tot una victòria, hagués estat poc.

Ha estat difícil aquesta digestió, i de fet ho continua essent. Ni la situació badalonina ni la sort ens van acompanyar. L’amenaça d’una dreta xenòfoba, que, tot s’ha de dir,  ha sabut treballar el terreny millor que ningú – deixant de banda la manca d’ètica política i escrúpols socials, cal reconèixer que la seva estratègia comunicativa i de màrqueting ha estat admirable – , ha motivat el vot de la por cap a un PSC que, malgrat la seva debilitat derivada d’un tarannà marcat pel clientelisme,  el sectarisme i la prepotència amb que ha governat durant aquests 32 anys, ha polaritzat la campanya, fent de les opcions més petites -entre les que ens trobem nosaltres- formigues entre gegants. El vot útil; la devaluació de la marca d’Esquerra – que no ens ha dut a aquells indrets on no hem sigut capaços d’arribar dins d’una Badalona encara dividida entre realitat diverses i que ens ha deixat de votar en clau nacional (i no municipal)-, la disgregació del vot independentista i la falta de rodatge del nostre jove projecte, tot just acabat de néixer, ens han passat factura.

És absurd no reconèixer la derrota, hem perdut. No només hem quedat fora del futur consistori sinó que a Badalona el discurs xenòfob ha estat el més votat intentant arrelar les seves mentides . Tanmateix, per fer anàlisis electorals profundes – i sobretot imparcials- però, hi ha persones molt més qualificades que jo. El que sí que puc valorar en primera persona és el que hem guanyat -perquè també hem guanyat coses. Hem deixat petjada, vam ser els primers en parlar de manera pública, clara i oberta sobre consensos i acords per garantir la convivència a la ciutat i d’altres forces s’hi van sumar. Vam elaborar un programa realista (“això no és una carta als reis mags” dèiem) amb el que vam aconseguir que aquestes mateixes forces ens donessin suport en més d’un punt. Vam estrenar una nova manera de fer política, respectuosa, sense atacs fontals, que parla del futur i no del passat, amb els peus a terra i amb una forta aportació de la societat civil implicada a la ciutat personificada en els membres d’Accent. Vam parlar d’anar tots junts, i Reagrupament va respondre a la crida. Vam ser – i som- un projecte fort i amb empenta, amb noves idees que va engrescar a molts a participar per primera vegada dins el món de la política.

I ara, després d’aprendre tot el que hem après i prenent una mica de distància de les sensacions a flor de pell, ens toca fer un diagnòstic del que ha passat per remuntar -el cop ha estat fort i som persones-  i esforçar-nos en millorar. Ens queda molta feina per fer -potser fins i tot més de la que ens esperàvem. Ho acceptem amb més dosis d’il·lusió perquè aquestes eleccions només han estat la prova d’iniciació. És a partir d’aquest moment quan farem realitat que Fem-ho plegats no és només un eslògan electoral sinó una nova aposta per la nostra ciutat. Hem dit sempre que Fem-ho plegats comença realment el dia 23 de maig: ARA. Ara és quan hem de demostrar que Esquerra aprèn dels seus errors i dels seus encerts; ara és quan farem realitat una formació política que reneix i que té la capacitat d’escoltar la ciutat, d’aproximar-se als ciutadans i al país incorporant una base sòlida de societat civil, de professionals que volen fer política, no de professionals de la política. És ara quan Esquerra ha de ser el motor d’un Fem-ho Plegats que aculli tots aquells que volen un futur millor per Badalona, on la nostra ciutat deixi de ser un laboratori del racisme per ser un punt de trobada entre la cohesió, la cultura, la convivència i el respecte. I és ara quan Esquerra ha de ser l’eix vertebrador de la construcció de l’Esquerra Nacional.

ARA és el moment, no d’aquí quatre anys -ni tres, ni dos, ni un-, ara. Perquè al cap i a la fi, i amb paraules de Tresserras, “la batalla important, que és la de la història, l’estem guanyant” i el que importa “no és que el partit hi guanyi, és que guanyi el país” i que hi guanyi Badalona.